Tornar a les comarques, un imperatiu més que necessàri

Des del Congrés de 2008 el PSPV-PSOE va abandonar la seua estructura comarcal per una estructura provincial. En canvi en JSPV (Joves Socialistes) seguix hi haguent l'estructura comarcal (no totes les comarques tenen agrupació cpmjunta) junt a la nova estructura provincial. Aquest fenòmen de multitud d'executives i comités és una anomalia que engrossa un nou dels múltiples errors del socialisme valencià.
La jerarquització leninista del PSPV i de JSPV és perfecta, però aqueta vegada no integradora d'un proletariat amb necessitat de trobar un líder, sinó integradora d'un conjunt interclassista que depenent de aqui li fem la pregunta diraque amb falta de líder espiritual o et dirà que tenim el millor líder.
En tot cas aquesta és una estructura caduca, que no ha funcionat, ahi estàn les pasades eleccions europees i les eleccions autonòmiques i locals del 22M.
Però el cúmul del espropòsit el trobem a les joventuds del partit. Ens trobem davant una organització, JSPV, que s'anomena rebel, laica, socialista i republicana. Vet aquí el compromís. Però una organització estancada en un gran error, seguir els pasos del gran de la familía, del partit. Adaptar l'estructura provincial en la rama juvenil del PSPV sense suprimir les comarcals significa una inutilitat. La inutilitat és l'estructura provincial, sobra, és prescindible, és ineficaç i és inútil.
Imagineu-vos a un militant nou, a un nou afiliat que s'afilia a una agrupació local, per damunt de la qual té la comarcal, que a la vegada te per damunt la provincial i a la par te per damunt la nacional o de país, i que aquesta té per damunt la federal. De risa veritat? Doncs en estes estem.
Aquest solapament d'executius és inecesàri. Algú em pot dir quin paper juga en JSPV l'executiva provincial? He format part d'una executiva provincial i sorpreneu-se, però jo he arrivat a la conclusió, que el càrrec més ansiat en aquesta organització. la Secretaria d'Organització té zero funcions. és una conclusió personal, espere que algú me la revattisca, perqè sino pense el que abans afirmava: l'estructura provincial ha de desapareixer.
La proximitat amb la gent, amb els afiliats i simpatitzants es troba a l'agrupació local i a la comarcal, tota la resta són burocratitzacions absurdes, que el que fan és apartar a la gent normal de la política. Vivim en un món global, en el que des de el local s'actua globalment, un nou món en el que la política canvia, una Nova Política Postmaterialista (Inglehart). Des d'alguns àmbits se'ns demana una política més participativa, aproximar el partit a la gent és un gran pas, per això la tornada a l'estructura comarcal és necessària.

O lluitem o morim!

De vegades, i desgraciadament per a la ment humana, les coses sí són o blanques o nogres, no hi ha terme mig. I aquest no és un terme mig, és o blanc o negre. La última idea, brillant, del Consell valencià és matar al valencià, matar una llengua, que per a ells grans ilustrats de les lletres els sona tant oriental que els sona a massa català. Sí, aquest desgovern corrupte i autoritari ara pretén acavar amb un símbol de progrés i de supervivència del poble valencià, el valencià.
La gran idea és el trilingüisme per decret, és a dir, acavar amb les linies en valencià per a fer un programa de 33% castellà, 33% valencià i 33% en anglés. I atenció a la suma, les matemàtiques de Font de Mora crec que són pròpies d'escola privada, crec que sobra un 1%, que coneguent a Font de Mora, anirà a parar al xinés.

Aquest atac és una mostra més del amor cap a la nostra llengua i cultura que hi té el PP,perquè ja sabeu que ells "volen un huevo" a gent amb bigot i calés, però al poble, a la llengu i a la seua cultura les volen com Kennedy volía a Fidel Castro, un amor odi, a matar.

Però hem de tinir en conte una cosa del tot important, els alumnes en linia en valencià tenen millors resultats acadèmics que aquells que tenen una linia única en castellà, i a més està demostrat. Si l'ensenyament valencià ja està a la cua, encara que Camps intente amagar les dades negant-se a participar amb l'Informe Pissa, amb aquesta mesura probablement ens dirigim cap a la mediocritat del sistema educatiu valencià.
Però la il.lustre , i com tots sabem, defensora del valencià, la associació Lo Rst Penat ja ha aplautit la mesura. Espere que hi haveu captat la ironia. Si es pensaveu que la batalla de València ja havia arrivat a la seua fi, probablement la batalla sí, però la guerra no.
Pasem a l'acció, radicalitat lingüística, allí on hi haja una escola pública reivindiquem el nostre vehicle cultural, reivindiquem un millor ensenyament dels nostres fills per a un millor futur seu, reivindiquem el valencià.

Ens trobem en un punt crític, un país on la corrupció està servida amb baixella d'or i de plata, on la censura informativa és constant, on el nacional catolicisme torna a les institucions, on es menysprea i margina la nostra llengua i cultura, on l'oposició està morta...és un país malalt, què necessita de cirurgía, nosaltres hem d'aplicar el visturi. Radicalitat front a la ignorància i tirania, hem de lluitar perquè sinó morirem. Defensa el valencià, és el teu futur.

¿Vuelve el "fin de la Historia"?

Con la caida del Murio de Berlín entrando en el final del pasado siglo, los representantes "intelectuales" de uno de los dos bloques que hasta el momento organizaba el mundo, del bloque capitalista o occidental, empezaron a hablar del fin de la Historia. Con esta expresión, que asusta hasta al más valiente de los mortales, entre otros, Francis Fukuyama explicó que con la caida del socialismo real atendiendo a la desintegración de la URSS (y con ello el modelo comunista no sólo de vida, sino también representante de la alternativa al capitalismo ultraliberal y salvaje, habían terminado los grandes relatos ideológicos. El triunfo era por tanto para el neoliberalisme que la Escuela de Chicago inspiro en la política de Reagan y de Tatcher.
Este autor y ,uchos otros defensores del establishment neoliberal, ¿estaban equivocados? Creo que sí, y así lo demostró durante mucho tiempo la Socialdemocrácia, sobretodo la nórdica, hasta que la propia socialdemocracia se acostó con el enemigo, el neoliberalismo. Y en ese momento nuestra querida socialdemocracia empezo a perder la confianza del elector, hasta llegar a un mapa europeo actual que todos conocemos. De los 27 Estados miembros de la UE sólo 4 estan gobernados por partidos socialdemocratas, entre ellos España.
Con ello vemos una forma peculiar de atajar o de intentar superar la crisis financiera que empezo en 2008. Una política económica de reducción del gasto público, ¿no es esto neoliberal? Los Estados europeos se ven abocados, todos, a hacer políticas relacionadas con el gasto, pero para ajustarlo, para llevar a cabo una serie de ajustes y de retrocesos sociales y laborales. Que a nadie le extrañe que la obra de K. Marx no esta para nada desfasada, o eso parece ser.
Por tanto todos a coger las tijeras, inclusive los gobiernos socialdemocratas, veáse España. Hemos llegado al punto en el que los españoles parece ser que no tenemos más alternativa que elegir entre el que recorte más y el que recorte un poco menos. El PSOE y toda la socialdemocracia europea en general está traicionando sus principios, es más, me atrevo a decir que la socialdemocracia no existe, no existe ya en las cabezas, no pensantes, de las élites dirigentes. En España gobierna un partido socialdemocráta que no habla de ingresos, no habla del terreno impositivo (tocar los impuestos progresivos para gravar las grandes fortunas), ni tanpoco se habla de los paraises fiscales, etc...
¿Estamos de nuevo ante lo que Fukuyama nombró como fin de la Historia? ¿Se han acabado los relatos alternativos a la globalización capitalista neoliberal?
No lo . Creo que los que nos sentimos socialdemocratas, y militamos en partidos socialdemocratas, debemos hacer frente al reto. Reivindicar la alternativa, incluso oponiendonos a nuestros gobernantes, esos que se dicen socialdemocratas. Por eso hasta que no nos dejen recuperar la esencia de la socialdemocracia, salgamos a la calle, montemos barullo, hagamos una revuelta social pacífica pero ruidosa, para que nos escuchen, incluso aquellos que dicen que son como nosotros.