A mort la Classe Obrera?

Amb la mort de Marcelino Camacho, historic lider sindical i fundador de CCOO, son molt les veus que s'han pronunciat en el sentit de preguntar-se pel paper dels sindicats en l'actualitat. Estan els que pensen q el sindicalisme es un obstacle per al lliure mercat i que el millor seria que no exisyiren (vet aqui la visio neoliberal); estan els que amb la mort de Camacho diuen que ja mai hi hauran lluitadors obrers, ideolegs, que van fer la guerra i patir la postguerra (vet aqui els que critiquen als actuals liders sindicals i la seua passivitat d'accio); estan els hermetics que no volen que res canvie (vet aqui els que es diuen a ells mateixa que son l'esquerra de l'esquerra, amb un marxisme distorcionat, idealista i de vegades prepotent); i estem els que creguem en el sindicalisme com una eina costitucional de suport als trebaladors, un ent que vigila per salvaguardar els drets i deures dels treballadors, pero que alhora creguem que es necessari un canvi d'accio dels sindicats, una accio per al segle XXI (vet aqui els que creguem en un reformisme divi, i que de vegades el convertim en un idealisme que ha de estar per damunt de tot).

I es que amb Camacho se'ns segueixen anant els pares de la democracia espanyola actual, uns pares obrers i lluitadors incansables. Llavors la pregunta: ha mort la classe obrera? tinga no sols un caracter generacional sino que tinga una visio tendenciosa ideologicament parlant.
Els sindicats han de ser conscients que no es la mateixa lluita la del segle XIX i XX que la del segle XXI. La premissa "renovar-se o morir" ha de calar necessariament a dins de les cupules sindicals. Per a sobreviure cal entrar en problemes del nou segle, el sindicalisme de classe ha de renovar-se.
No vaig a fer jo asi una apologia de l'antisindicalisme, eixos no son els meus principis, pero si defensare una nova agenda d'accio dels sindicats. Pero atencio no sols es una questio espanyola, sino global, encara que amb gradual interes a nivell europeu per la tradicio sindical del vell continent.
El Estat del Benestar ha produit noves necessitats, millores en el nivell de vida, i com no tambe exclossos. Aquest sistema, aquest Model Social Europeu ha de reformar-se, la seua sostenibilitat ha de millorar-se, i aci els sindicats de classe hi tenen molt a dir. Son els que junt a l'empressa i l'Estat han de pactar el nou rumb de l'estat del Benestar.
Els sindicats, "ojo" no vaig a negar el dret a vaga, han de pensar menys en vagues i han de dirigir la seua accio als exclossos que ha produit el sistema de benestar, ha d'anar als parats de llarga duracio, a les dones, als joves que no poden emancipar-se i als que reneguen estudis per poder menjar.
Pero atencio cometerem un gran error, i a mes perillos, si sols demanem canvis als sindicats. Aquestes reformes tambe han de manifestar-se tant a l'empressa com a la politica, perque sino el tandem estara desajustat i uns en situacio de suoperioritat a altres, cosa que seria una retroces en el progres.