Nova Vía, eixe era el nom del grup de socialistes que auparen a Jose Luís Rodriguez Zapatero a la secretaría general del PSOE en el XXXV Congrés de l'any 2000, i que el portà a president del govern el març de 2004. Al guanyar el congrés el grup com a tal se va extinguir.
El nom del grup - o corrent - no és del tot indiferent. Aquest nom, Nueva Vía, sense dubte feia referència al moviment que se produïa i seguix produïnt-se en la socialdemocracia europea, la Terera Vía.
Aquesta via reformista i centrista de la socialdemocràcia té el seu màxim marc teòric en el sociòleg Anthony Giddens, i com a referents polítics al laborista Tony Blair i al ex-canciller alemany Gerhard Schröder.
Les corrents de la Tecera Vía en general suggerixen un sistema econòmic d'economia mixta i el centrisme o reformisme com a ideologia de govern. En la pràctica política estes posicions no accepten ni la filosofia del laissez faire dels neoliberals ni el mercat totalment controlat del marxisme-leninisme, propugnen una profundització en la democràcia, el desenvolupament social i econòmic plenament basat en la formació i la educació, en la investigació i la innovació, i una fisvcalitat progressiva.
Tota aquesta definició, que pot ser trobada i vista per qualsevol inclús al Viquipèdia , mostra la direcció a la que el centre-esquerra ha de desenvocar per a convertir-se en el protagonista de la reforma del que ja fou protagonista cofundador, de l'Estat de Benestar o del Model Social Europeu (MSE).
I es que el MSE té una característica de la que no podem fugir: sense financiació no existeix. Europa envellix, i la població activa disminueix, i el MSE pot arrivar a ser insostenible.
Però no em centrare avui en la importància de la Tercera Vía per a la reforma del MSE, sinó més be en la seua importància per a traure a Espanya de la crisi, i el més necessàri, per a curar el mal estructural de l'atur a Espanya.
Zapatero com a president socialdemocrata ha de prendre noves mesures, unes mesures socialdemocrates,i la Tercera Vía ens les proporciona.
L'atur és un mal endèmic espanyol i cal acavar amb ell. Cal mirar a Suècia, Dinamarca i Finlandia. En aquestos països la socialdemocràcia va apostar per la Reforma Laboral, van apostar pel que s'ha vingut a anomenar la FLEXISEGURETAT.
Açò és,de manera sintetitzada, que abaratar l'acomiadament, però a canvi una major seguretat de desocupació (de 4 anys), i en eixe temps el treballador aturat no sols té drets, sinó que també obligacions. Ha de seguir obligatòriament un sistema de formació a costa de l'Estat i les empreses, i l'aturat acceptarà qualsevol treball que li arrive. El lema del govern danés per a dur endavant aquesta reforma fou: Protegir el treballador, no el lloc de treball.
Resultats: Dinamarca 4% d'aturats, Espanya 19.9% d'aturats.
Potser el simil amb aquestos països escandinaus potser no del tot acertat, però les reformes cal empendreles en països grans com Espanya.
Es per eixa raó que com a militant del PSOE demane al nostre president polítiques preventives (que no sols paliatives) per acavar amb la crisi, i que com a president de torn de la UE faja seues aquestes polítices tercerviistes, i que a Espanya comence un seguit de reformes desde la Nova Vía per a fer d'Espanya un país modern, que invertix en I+D+I, capaç de fomentar un nou model productiu basat en el capital humà i en la sostenibilitat medioambiental.
Si Zapatero no aprofita el moment per a fer les dites reformes, haurem perdut una gran oportunitat.
Està la Unió Europea preparada per a configurar aquestes polítiques entre tots els seus membres? I Espanya? Seràn possibles els consensos per a transformar l'activitat econòmica?
La història ens ho dirà.
Al PSOE ja pasa com a l'Esglesia, abans els heretges marxaven i creaven un altra opció; ara s'hi quedan!
ResponEliminaPel que veig; ideològicament, aquesta tercera via socialdemòcrata, no es més que la tradicional democràcia cristiana; que es una ideologia política, no un plantejament doctrinal religiós.
Crec que els electors ens mereixem opcions clares i definides per poder exercir la democràcia; no que tot sigui el mateix amb noms diferentns; o el mateix nom, i dependen de les persones alfron,t pren un camí o un altra; al estil del "Glorioso Movimiento Nacional".
En primer lloc vuic agraïr la teua participació en aquest blog, i en segon lloc dirte que mescles moltes coses en el teu argument q no tenen sentit.
ResponEliminaNo trobe sentit al q has dit del Movimiento, q no té res a veure amb el q jo expose.
En efecte la democràcia cristiana té tics socials (cristianisme social), i junt a la socialdemocràcia fou la cofundadora de l'Estat del Benestar a Europa. Però la democràcia cristiana és de tall conservador i ha donat suport a les polítiqes neoliberals.
I és q els neoliberals tenen a l'Estat del Benestar com un sistema de protecció per als q no poden valdre's per si mateix. Nosaltres els socialdemocràtes hem de tindre a l'estat del benestar com al garant de la igultat i promotor d'oportunitats. Es per això q demanem Reforma, la tercera via clama la reforma, perquè ser reformista és ser progressista.
Bé, aclariré. Movimiento Nacional anys quaranta bassat en "Falange Española Tradicionalista y de las JONS" una barreixa de Falange, carlistes i sindicalisme; però de la Falange més orgànica, que no pas de la asamblearia, i per tant molt propera al militarisme i al feixisme italià: economia dirigida, autosuficiència/autarquia; cartilles de racionament, fam i purgues. Anys 50s'; aceptació de no ser únics, necessitata de reconeixement de la resta del mon i decisió de optar per quin bàndol es vol estar; apertura a occident, pla d'estabilització económica, final del racionament i de la fam; i de la UNA (de uniformitat), GRANDE y LIBRE, es passa a "por el Imperio hacia Dios" y gran refugio contra el comunismo. Anys 60s' tecnocràcia, plans de desenvolupament, salt social, establiment d'una la gran clase mitjana que estabilitza la convivècia nacional amb l'accés als productes de consum, no només de supervivència, i a l'ensenyament més generalitzat. Finals dels 60s' començaments dels 70s'; preocupació per mantenir l'egemonia succesòria: antics falangistes defensors de l'intervencinisme estatal, monàrquics juanistes i carlistes, tecnòcrates, demòcratescristians, capitalistes recalcitrans i liberals; com a mínim; dins del "Movimiento" era una escudella a l'espera de que es treia de dins de l'olla per governar a cop de motorista.
ResponEliminaESpero que hagi quedat més clar quand demano clarificació de proyectes i faig la comparació: NO tot ha de ser PSOE, "partido único".
Si et plau, de cofundadora del Estat del Benestar, RES; FUN-DA-DO-RA, en acavar la Segona Guerra Mundial fins que VINT anys després a alguns països la socialdemocràcia va arribar al poder per poder desemvolupar legislacions. Dons es basa en L'HUMANISME CRISTIÀ, molt diferent al confesionalisme postconciliar de les teoríes marxistes de "cristianisme social": l'estat del benestar europeu ja estava estructurat VINT anys abans.
Què s' ha d'entendre per "de tall conservador", que té un plantejament de societat basada en la familia; no el clan, la nissaga, la tribu, en que cadascú sap qui son els seus pares i els seus germans, cosins i fills? Per que en temps de Caligula, farà uns 2.000 anys, aquest model de familia era progesista i innovadora.
Doncs el que deia, distinguem; on no hi ha distinció HI HA CONFUSIÓ. I els electors ens mereixem que les opcions a triar siguin "clares i distintes", sense confusions d'dees.
Per cert, la Socialdemocràcia NO diu que tots som iguals, això es comunisme; i si no tots som iguals, tractar a tots iguals es INJUST; molt diferent de la teòrica justicia social de la socialdemocràcia.
La Socialdemocràcia sí representa els valors d'igualtat, justicia social i llibertat. Per cert ixe repàs històric gratuït em sobra, he tingut una educació en Licenciatura d'Història i ara en Ciència Política.
ResponEliminaNo es tracta de confusió i que jo sapiga no he parlat res d'un partit únic. Sinó que el PSOE al ser un partit democràtic, inclús internament, té diferents veus, i jo personalment me represente en la reformista i tercerviista que intentat defensar en aquest <article.
Demano perdó pel repás històric GRATUIT, doncs ha sigut per que deies NO trovar sentit al meu argument, Roldán també tenia moltes titulacions, orientat a la clarificació, en democràcia, d'opcions polítiques, y traçar el paralelisme amb el "Movimiento": tot dins de la mateixa olla.
ResponEliminaQuin bon acudit: "Sinó que el PSOE al ser un partit democràtic, inclús internament..."; només li penjo un troç del difunt articulista de Público:
Es célebre la sentencia que masculló Alfonso Guerra cuando controlaba el aparato del PSOE: “El que se mueve no sale en la foto”. Era un aviso destinado a quienes sentían la tentación de ejercer de disidentes dentro de su partido: prietas las filas y en orden cerrado, porque quien se sale del bloque monolítico corre el riesgo de quedarse fuera ya para siempre. Y fuera –otra frase muy repetida por entonces– “hace mucho frío”.
No deja de ser curioso que a él y a sus más fieles partidarios (los llamados “guerristas”) les tocara confirmar esa advertencia con el paso de los años. Se movieron y, poco a poco, dejaron de salir en la foto.
http://www.javierortiz.net/jor/dedo/el-que-se-mueve-no-sale-en-la-foto