Demà és el dia, és el dia del I Congrés de JSPV-Provincia de València. Jo assistire com a delegat de l'agrupació Joves Socialistes de Cullera.
Esperem que per una vegada ixim tots els joves socialistes més units que mai, i engeguem la llum de progrés i futur a les nostres comarques, contagiant a tot el país del nostre anel de canvi. Simplement aquesta és la raó per la qual dóne suport a la cabdidatura de Jose Carlos Orpi. Mirant al Futur!
divendres, 27 de novembre del 2009
divendres, 13 de novembre del 2009
MALALTIA INSTITUCIONAL
Pareix ser que el virus que recorre la Comunitat Valenciana és dificil de tallaer i eliminar. S'exten com la polvora. Les institucions valencianes tenen uns simtomes greus de malaltia extrema.
La radiotelevisió pública està completament manipulada i servida als interessos de la secta governant; la sanitat pública està gestionada en mans privades, unes mans que formen part del club d'amics de l'alma del lider de la secta governant; a les Corts valencianes el govern sectari no contesta a les preguntes de l'oposició; i la secta governant és corrupta sense cap martis.
Corrupció que en aquesta terra és un càncer galopant. Anys i anys de destrucció del territori per part de les empreses amigues.
Anys i anys de retòrica barata i falaç, anys de discriminació als que no pensen com ells, i anys de repressió. Sí de repressió: a l'oposició no se la escola ni en els itjans de comunicació públics, i els mitjans que ells conideren enemics o invasors de la "pàtria valenciana" són tancats i perseguits.
La Generalitat valenciana, la de tots els valencians es mereix una mica més de dignitat. La societat necessitem aires nous de llibertat i transparència. No podem viure més en aquesta situació. Inclús l'art es veu manipulat: la directora del Palau de la Música censura una obra de 36.000 € perquè en l'obra se fa alusió a Catalunya.
No es pareix cada vegada més aquesta situació a la que Orwell plantejà en l'obta 1984?
Vaig a ser dur, però el que se senta ofes que em perdone i entenga com un valencià d'esquerres i democràtic pot aguantar viure en un país costantment manipulat.
Cada vegada la única diferència que veig en aquest Paco respecte al d'èpoques obscures és que aquell arrivà al poder mitjançant un guerra i que aquell afusellava, mentre que aquest, encara com, no afusellat a ningú.
La radiotelevisió pública està completament manipulada i servida als interessos de la secta governant; la sanitat pública està gestionada en mans privades, unes mans que formen part del club d'amics de l'alma del lider de la secta governant; a les Corts valencianes el govern sectari no contesta a les preguntes de l'oposició; i la secta governant és corrupta sense cap martis.
Corrupció que en aquesta terra és un càncer galopant. Anys i anys de destrucció del territori per part de les empreses amigues.
Anys i anys de retòrica barata i falaç, anys de discriminació als que no pensen com ells, i anys de repressió. Sí de repressió: a l'oposició no se la escola ni en els itjans de comunicació públics, i els mitjans que ells conideren enemics o invasors de la "pàtria valenciana" són tancats i perseguits.
La Generalitat valenciana, la de tots els valencians es mereix una mica més de dignitat. La societat necessitem aires nous de llibertat i transparència. No podem viure més en aquesta situació. Inclús l'art es veu manipulat: la directora del Palau de la Música censura una obra de 36.000 € perquè en l'obra se fa alusió a Catalunya.
No es pareix cada vegada més aquesta situació a la que Orwell plantejà en l'obta 1984?
Vaig a ser dur, però el que se senta ofes que em perdone i entenga com un valencià d'esquerres i democràtic pot aguantar viure en un país costantment manipulat.
Cada vegada la única diferència que veig en aquest Paco respecte al d'èpoques obscures és que aquell arrivà al poder mitjançant un guerra i que aquell afusellava, mentre que aquest, encara com, no afusellat a ningú.
divendres, 6 de novembre del 2009
20 ANYS SENSE "EL MUR DE LA VERGONYA"
Ara que fara vint anys de la caiguda del mur de Berlin cal reflexionar en quin punt hem estat, en quin punt estem i en quin punt estarem.
Alguns intel.lectuals posaren el 9 de novembre de 1989, és a dir, la fi del mur de la vergonya, com a data final del segle XX (un segle sagnant amb un petit interval de “felicitat econòmica” desde 1945 fins al anys setanta) i inclus final de la historia.
L'historiador britànic Hobsbawm va posar fi al segle XX en la caiguda del mur, deixant enrere un segle un xicotet període d'edat d'or, a cami d'una crisi i l'altra (1929 Gran Depresió i 1975 crisi del petroli) fins un futur desconegut. Però Hobsbawn es mostra preocupat pel capitalisme creixent i arrelat, que ha servit per a millorar la condició de vida de moltes persones, però avisa dels problemes, al igual que també avisa de que quina poca capacitat de comprensió han tingut els poderosos per anticipar i preveure el que anava a succeïr en la segona meitat del segle.
Quan l'historiador britànic plantetja aquesta qüestió el món seguix beneficiànce d'aquesta nova economia que veu via lliure després de la caiguda del mur. Aquest paradigma econòmic afirmava amb tota contundècia que els cicles econòmics havien acavat, ja que la història s'havia acavat (Francis Fukuyama), i que sols podien creixer.
Però el que en realitat en l'actualitat sabem es que eixa ideologia econòmica tenia la seua preocupació i meta en el benefici d'uns pocs.
Amb la crisi econòmica destapada en 2007 als EEUU i estesa a la resta del món, la idea neoliberal de laissez-faire, el Estat és el problema, menys política social i més política econòmica, ha fracasat.
El problema no és el fracàs sinó el que ve després de la Gran Recesió, la misèria, més desigualtat, empobriment, endeutament... no recorda açò algun moment del segle XX? S'ha acavat doncs el segle XX? Aleshores ens trobariem davant un segle llarg i no curt.
Aquesta crisi, però, ja estava anunciada fa dècades. Amb la caiguda del socialisme real, l'alternativa al capitalisme desenfrenat era dèbil o inexistent, i el que és pitjor, el neoloberalisme tenia via lliure per al laissez-faire, menys Estat, privatitzacions de recursos públics, etc.
També amb aquesta gran crisi hem vist coses inimaginables, la nova economia ha de ser rescatada novament per Keynes. Els que pensaven que l'Estat era el problema ara, probablement no ho pensen, creuen que serà el seu salvavides. I dic que no pensen en l'Estat com a solució al problema, sinó que el veuen com un salvavides perquè el neoliberal té uns ideals d'ara sí ara no.
Ara van amb la idea de recuperació econòmica amb les butxaques públiques, però ja hi han països que demanen ja la retirada de injecció econòmica pública als bancs. Atenció s'han NACIONALITZAT bancs, inclús ho han fet els EEUU.
Però promte els tornarem a veure en la seua essència, tornaràn a defensar l'econòmia avans que allò social, i ho veurem amb el necessàri debat del futur de l'Estat del Benestar. Afirmaràn que és insostenible i que s'han de retallar partides, retallar sí, reformes estructurals per a evitar el col.lapse del sistema no.
Seguim pensant en la falsetat que ens han venut de que el segle XX és un segle curt? Jo personalment no.
Amb la caiguda del mur, l'alternativa al capitalisme era fràgil i tocada per la propaganda neoliberal que l'esquerra era la Unió Soviètica, segons Antonio Gramsci, s'extenia “l'hegemonia cultural” dels neoliberals, és a dir, l'esquerra adoptava mesures pròpies dels seus adversaris. De forma que els debats de les últemes dècades s'hagen centrat (encara se seguix fent amb l'alarma falsa de que l'Estat del benestar és insostenible) en parametres neoliberals com la flexibilitat laboral.
Así és on trobem un gran repte per a la socialdemocràcia, en un món cada vegada més interconectat, consisteix en alcansar graus d'integració i coperació entre el països que permitixquen la recuperació de l'equilibri entre el Estat i el Mercat.
Responent a la tesi de Fukuyama i vista la trajectòria dels últims 20 anys, no és difícil pensar que el neoliberalisme constituix el ideal que aspirarà la majoria de la societat? Sí, evidentment que ésdificil pensar-ho, llavors la història ni molt menys la ideologia ha acavat.
La crisi financera provablement ha possat de relleu el que ja era evident: el fracas de la ideologia neoliberal en els països desarrollats com en aquells en via de desenvolupament, i la urgent necessitat de recuperar el model socialdemòcrata en el discurs públic.
Alguns intel.lectuals posaren el 9 de novembre de 1989, és a dir, la fi del mur de la vergonya, com a data final del segle XX (un segle sagnant amb un petit interval de “felicitat econòmica” desde 1945 fins al anys setanta) i inclus final de la historia.
L'historiador britànic Hobsbawm va posar fi al segle XX en la caiguda del mur, deixant enrere un segle un xicotet període d'edat d'or, a cami d'una crisi i l'altra (1929 Gran Depresió i 1975 crisi del petroli) fins un futur desconegut. Però Hobsbawn es mostra preocupat pel capitalisme creixent i arrelat, que ha servit per a millorar la condició de vida de moltes persones, però avisa dels problemes, al igual que també avisa de que quina poca capacitat de comprensió han tingut els poderosos per anticipar i preveure el que anava a succeïr en la segona meitat del segle.
Quan l'historiador britànic plantetja aquesta qüestió el món seguix beneficiànce d'aquesta nova economia que veu via lliure després de la caiguda del mur. Aquest paradigma econòmic afirmava amb tota contundècia que els cicles econòmics havien acavat, ja que la història s'havia acavat (Francis Fukuyama), i que sols podien creixer.
Però el que en realitat en l'actualitat sabem es que eixa ideologia econòmica tenia la seua preocupació i meta en el benefici d'uns pocs.
Amb la crisi econòmica destapada en 2007 als EEUU i estesa a la resta del món, la idea neoliberal de laissez-faire, el Estat és el problema, menys política social i més política econòmica, ha fracasat.
El problema no és el fracàs sinó el que ve després de la Gran Recesió, la misèria, més desigualtat, empobriment, endeutament... no recorda açò algun moment del segle XX? S'ha acavat doncs el segle XX? Aleshores ens trobariem davant un segle llarg i no curt.
Aquesta crisi, però, ja estava anunciada fa dècades. Amb la caiguda del socialisme real, l'alternativa al capitalisme desenfrenat era dèbil o inexistent, i el que és pitjor, el neoloberalisme tenia via lliure per al laissez-faire, menys Estat, privatitzacions de recursos públics, etc.
També amb aquesta gran crisi hem vist coses inimaginables, la nova economia ha de ser rescatada novament per Keynes. Els que pensaven que l'Estat era el problema ara, probablement no ho pensen, creuen que serà el seu salvavides. I dic que no pensen en l'Estat com a solució al problema, sinó que el veuen com un salvavides perquè el neoliberal té uns ideals d'ara sí ara no.
Ara van amb la idea de recuperació econòmica amb les butxaques públiques, però ja hi han països que demanen ja la retirada de injecció econòmica pública als bancs. Atenció s'han NACIONALITZAT bancs, inclús ho han fet els EEUU.
Però promte els tornarem a veure en la seua essència, tornaràn a defensar l'econòmia avans que allò social, i ho veurem amb el necessàri debat del futur de l'Estat del Benestar. Afirmaràn que és insostenible i que s'han de retallar partides, retallar sí, reformes estructurals per a evitar el col.lapse del sistema no.
Seguim pensant en la falsetat que ens han venut de que el segle XX és un segle curt? Jo personalment no.
Amb la caiguda del mur, l'alternativa al capitalisme era fràgil i tocada per la propaganda neoliberal que l'esquerra era la Unió Soviètica, segons Antonio Gramsci, s'extenia “l'hegemonia cultural” dels neoliberals, és a dir, l'esquerra adoptava mesures pròpies dels seus adversaris. De forma que els debats de les últemes dècades s'hagen centrat (encara se seguix fent amb l'alarma falsa de que l'Estat del benestar és insostenible) en parametres neoliberals com la flexibilitat laboral.
Así és on trobem un gran repte per a la socialdemocràcia, en un món cada vegada més interconectat, consisteix en alcansar graus d'integració i coperació entre el països que permitixquen la recuperació de l'equilibri entre el Estat i el Mercat.
Responent a la tesi de Fukuyama i vista la trajectòria dels últims 20 anys, no és difícil pensar que el neoliberalisme constituix el ideal que aspirarà la majoria de la societat? Sí, evidentment que ésdificil pensar-ho, llavors la història ni molt menys la ideologia ha acavat.
La crisi financera provablement ha possat de relleu el que ja era evident: el fracas de la ideologia neoliberal en els països desarrollats com en aquells en via de desenvolupament, i la urgent necessitat de recuperar el model socialdemòcrata en el discurs públic.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)